D.E.P. El Fary, grande!

1937-2007

JAAAAAAAAAAAAAAAAAAAR!!!!!!

DE BARS VA LA COSA

Després de mesos d'observació el meu equip d'investigació arriba a una conclusió:
20 coses que són imprescindibles a un bar com Déu mana:



1- El cartell ha de ser de Coca Cola amb el nom del bar a sota.
2- Una exposició de licors i demés begudes alcohòliques (especialment Soberano, Anís del Mono, JB i Cacique).
3- Una Cafetera (pels carajillos d'Anís del Mono).
4- Una màquina de tabac.
5- Un cendrer a la barra.
6- 2 iaios amb 2 copes de vi arrambats a la barra anclats en els anys 50.
7- Un cartell amb l'assortit d'entrepans.
8- Una tele (si és de plasma millor) amb qualsevol partit de futbol.
9- Un barman amargat i que passi dels 50 (i si és gallec millor).
10- Una tragaperras (escurabutxaques) a la porta.
11- Un tio amorrat a la tragaperras.
12- Una bona exposició de "tapas" amb salmonel·la.
13- El terra farcit de cigarros i sobres de sucre buits.
14- Exposició de bosses de patates (bàsicament de la marca Lay's).
15- Un cartell que diu "reservado el derecho de admisión".
16- Un pòster de Cacaolat, d'Estrella Damm o de la plantilla del "dream team".
17- Diaris diversos (bàsicament El Periódico, El Mundo Deportivo i l'Sport).
18- Un lavabo microscòpic i amb el vàter negre.
19- Un borratxo que parla sol.
20- Un ventilador (molt útil a l'estiu).

TOT ABSURD

Fa uns 12 anys Calamaro va dir en un concert "linda noche para fumarse un porrito", per això va ser jutjat 10 anys després i fa només un any va quedar absolt per la justícia argentina. Realment va ser tot un procés absurd, se'l va jutjar per expressar la seva opinió, ben fort.

ACTUALITAT RABIOSA 2 (i els Beatles segueixen molant...)

Està molt bé anar caminant amb la música posada mirant el terra sense pensar en res. Et dóna la oportunitat de fixar-te en la quantitat de restes de xiclets que hi ha a les voreres o la quantitat de cigarros apagats.


També pots observar la quantitat de tapes de l'aigua, el gas o l'electricitat. AGBAR, FECSA, etc. He comptat en uns quants trams de carrer de l'Eixample i a cada tram hi ha una mitjana de 20 tapes d'aquestes (no sé el nom concret). Concretament al tram esquerre (mirant cap a la muntanya) d'Aribau entre Aragó i València n'hi ha fins a 30 "aparatus" d'aquests. Calculeu el total de coses d'aquestes a la ciutat.

ACTUALITAT RABIOSA (i els Beatles molen molt)

Després de mesos d'exhaustiu estudi arribo a una conclusió: és incòmode llegir el diari a una barra d'un bar. Els elements incòmodes són:





1- Utilitzar la barra del bar com a suport per llegir és imposible, ja que aquesta és molt estreta i et queda més mig diari fora de la barra, per la qual cosa el paper no s'aguanta i l'has d'aguantar amb una mà.

2- Així, ja tens una mà menys, et queda només una, que la sols utilitzar per aguantar el cigarro. Idò? què fas amb la cervesa? no et queden mans! una de dos: per poder beure una mica o alliberes la mà que aguanta el diari o deixes el cigarro al cendrer, que sol estar molt lluny degut a que el diari ocupa molt d'espai (per cert, no hi ha cosa que faci més ràbia que veure un cendrer ple de restes de sobres de sucre o de paperets).

3- La logística de les cames també és força complicada. Les barres no solen tenir espai per col·locar les cames, així que t'has de posar de costat (amb la qual cosa llegeixes el diari girat i acabes amb mal de coll) o poses les cames perpendiculars a la barra. Aquesta última posició també és força incòmoda, ja que per física t'has d'allunyar una mica, i, per tant, és complicat llegir la lletra petita.

4- Pels que deixem tots els "bàrtulos" a la barra, ja sigui paquet de tabac, encenedor, mòbil i rellotge (en el meu cas) ens falta espai per col·locar tot això es necessita un espai que la barra no et pot donar.

5- Els tamborets solen tenir la barra per recolzar els peus massa baixa, una cosa molt incòmoda (personalment prefereixo que estigui una mica més alta) i molts tamborets tenen una mini barra per reposar l'esquena que es clava a tota l'esquena.

CONTRA LA TRISTESA...el Tito Bob i el seu nebot

QUÈ MACA QUE ÉS, MIREU! MIREU!

ELLA

Ella m'ha acompanyat quan no era res, quan les coses anaven be, o malament, quan era l'home més feliç del món, quan estava a prop de la via del tren...

Ella, ella i només ella em deia: "no, no, no, sí, sí, sí, la vida sóc jo", i jo la creia, Ella, era Ella, Ella m'atrapava dia a dia, mes a mes. I jo, permeable, només tenia (i encara tinc) ulls, orelles, tacte, gust (i demés sentits) per ella. Ella, Ella ha estat la imatge de la meva adolescència atípica, Ella, només a Ella li dec la meva voluntat de seguir vivint.

Ella, només Ella, la RÀDIO

OLE OLE

Me ha traído la enfermera un orinal
para que pueda mear como un hombre normal,
ella me da papillas
y me saca a pasear por los largos pasillos del hospital.

Hoy me ha escrito mi jefe de personal,
porque quiere anular mi contrato laboral,
dice que es el mercado, que tengo una edad,
ya me veo pidiendo asistencia social.

El petróleo de Alaska o la guerra de Iraq,
y la bolsa mundial no para de bajar,
pero hay otro problema que me angustia más,
y es que llevo ocho meses ya sin follar!!!

Y la cosa va mal, va mal, va mal...
Vaya suerte que tienen los que siempre están bien,
los que tienen dinero, pareja y salud,
y no saben lo que es la jodida INQUIETUD

QUINA PANDA MÉS XUNGA

27 de maig, eleccions!!! ole, ole. A Barcelona, igual que a molts llocs, jo les suprimiria. I per què? perquè com sempre guanyaran els mateixos dropos de sempre: Hereu (de Clos) i companyia, quin trio calavera que formen!! Com sempre, tornarem a tenir 4 anys més de involució a Bacrelona, una ciutat que creix en gratacels proporcionalment a la merda dels seus carrers.

I és que amb el pas dels anys l'Ajuntament (Ashuntament, com diria el populista barat) de la meva estimada ciutat s'ha convertit en una gàbia de tritons on es barallen a veure qui és més "del barri" i més proper al poble. Realment les alternatives al PSC no són per estar tocant la mandolina eufòricament fins les 7 del matí:

1. a la progre-mega-xupi d'esquerres (i ecologista, ojo) ja fa temps que l'hem clitxat (això d'esquerres i ecologista ja no ens ho creiem).

2. El senyor director del zoo no ha acabat de situar-se mai, ell només sap que va de tant en tant a l'Ajuntament, a veure si el seu despatx està en ordre o si li toca fer alguna inauguració.

3. l'amic de l'Abelló frega cada dia el ridícul amb el seu intent de populisme barat que no cola ni amb Loctite. Hauria d'acomiadar a l'inventor de la poma com a símbol de la seva campanya, un símbol prou inútil i estúpid.

4. L'Albertito...bé, l'Albertito, el tonto del poble, ja no sap com treure vots, es diu que va ser vist l'altre dia a les 5 de la nit "cercant" vots als contenidors de vidre.

5. La nova de Ciutadans...no calen comentaris, és Ciutadans.

Amb tot, els que fan ús del vot útil ja es poden quedar a casa el proper 27 de maig. De vegades em pregunto com Barcelona, sent el que ha estat històricament (una ciutat inconformista) no reacciona contra aquesta panda de sangoneres amb corbata i ulleres de pasta.

QUE VIVAN LOS TOROS!!!!

Visca l'assassinat de la gentussa com los toros, jaaaaarrrr!!!!! i per cert, collejas a dojo als toreros

Notícia d'última hora: el "rais" de Texas inclou Corea del Sud en l'eix del mal per "exportar" gentussa com Cho Seung-Him.

Bones notícies

El 13 de desembre de 2006 el Tribunal Suprem de Botsuana va fer una sentència històrica: els pobles san podien tornar a la Reserva del desert del Kalahari, el que fos la seva casa durant segles.


El poble san (més coneguts com bosquimans) és un dels pobles més antics d'Àfrica, sempre s'han dedicat al nomadisme i a la caça i recol·lecció a la zona del desert del Kalahari (actualment a Botsuana). Al segle XVII els holandesos que hi havia instal·lats van començar a fer fora els san a causa de les mines de coure i diamants que hi ha a la zona.

Des de fa uns 20 anys el govern de Botsuana va començar a fer fora els pocs san que quedaven a les seves reserves pels mateixos motius (sobretot els diamants) deixant-los sense abastiment d'aigua, marginant-los o restringint l'accés a les seves pròpies reserves. L'any 2002 va ser tal la pressió que la població san es va veure reduida a només 100 mil persones, la majoria d'elles van caure a la droga, l'alcoholisme o la delinqüència, presos d'una enorme desgana vital (havíen perdut la seva casa, la seva identitat).

A finals del passat gener una part dels san van començar a instal·lar-se a les seves antigues cases per tornar a viure del que ells saben:la caça i la recol·lecció. A partir d'ara els san no hauran de demanar permís per entrar a la reserva del Kalahari i podran viure com ho han fet sempre.

Sens dubte una gran notícia enmig d'una Àfrica de la qual només s'hi parla per mostrar la gana, les guerres i demés desgràcies.

És una victòria de la tradició sobre un sistema modern que no ha quallat mai entre la població africana. Potser alguns pensaran que això és un retrocés pel "desenvolupament" africà, que no s'hauria de permetre que en ple segle XXI la gent visqués de forma "primitiva". Aquells que pensen això desconeixen la voluntat dels propis san, que han estat anys i anys entre litigis per poder viure com sempre, per poder conservar el principi de la seva existència, per poder seguir tenint una identitat (que no és pas la de la bandera de Botsuana, artificial per una altra part).

EL RAP DEL LATIN KING

I què??

Sí, ho confesso, no he llegit el Quijote, ni Tirant lo Blanc, ni cap cosa de Llull o Joan Maragall, La volta al món en 80 dies m'ha semblat un trunyo de llibre... i què??

Els que farden de saber que saben això o allò (realment farden perquè només volen follar) se sorprenen quan algú no sap alguna cosa que ells SÍ saben, pensen "ohhhhh, sóc un crack, (avui follo fijo)".

Me la suda el nivell d'intel·lectualitat de la resta de la gent, no crec en la cultura imposada, que és el que realment ha passat sempre: ens han imposat uns cànons de cultura general i s'han encarregat de defenestrar socialment els teòrics "ignorants".

La cultura general no ens fa lliures, ens fa presoners. Ens diuen el que hem de llegir, escoltar o veure, no han deixat lloc a la cultura lliure, a la iniciativa individual d'escollir el que realment volem aprendre i saber. La cultura és tortura.

Els primers en arribar i els últims en marxar

En arribar a la frontera entre Espanya a Portugal l'autobús s'atura i entren 2 policies, un portuguès i un altre espanyol. El portuguès es passeja pel bus demanant els documents d'identitat als viatgers. Just quan marxava, s'atura i, pensant que se li havia oblidat alguna cosa, retrocedeix i dirigint-se cap a uns immigrants que hi havia al fons del bus diu (en portuguès):
-Vosaltres no podeu treballar a Portugal (seguit d'un "ja està dit" entre dents).

En veure aquesta trista escena em vaig enrecordar d'un episodi fosc de la història africana: l'enfonsament del regne Kongo.

L'Estat kongo, format pels kongo, es va formar entre els segles XIV i XV. El rei era anomenat Mani Kongo, i la capital era M'Banza Kongo (durant la colonització portuguesa ano0menada Sao Salvador i actualment anomenada Mbanza Congo, al nord d'Angola).

Aquest regne es va convertir en un dels més pròspers d'Àfrica. La seva economia es basava en el comerc d'ivori, coure i ceràmica i també en l'agricultura. L'exportació d'esclaus, a diferència d'altres zones africanes, era escassa).

L'arribada d'un navegant portuguès (Diogo Cao) l'any 1483 suposa el començament de la fi de la prosperitat dels kongo. El rei kongo, Nzinga a Nkuvu, va rebre els portuguesos amb els braços oberts, fins al punt que el seu successor, Mbemba a Nzinga, es va passar al cristiansime batejant-se com Afonso I. Aquest rei pretenia modernitzar el país a la manera europea (bàsciament per disposar d'un exèrcit més potent). Afonso I mantenia relacions de igual a igual amb el rei portuguès (li demanava constantment sacerdots, obrers i gent que li informés dels bons modals a la cort africana).


Les bones intencions del rei kongo no coincidien amb les dels portuguesos. aquests van alentar als governadors kongo a vendre la seva població al mercat esclavista. Fins i tot membres de la família reial kongo que eren enviats a estudiar a Portugal eren venuts com a esclaus. Portugal va imposar el seu criteri de mercat a Kongo, fet que va deixar el regne africà en la ruïna (establien pactes de mercat desiguals). A més, a mitjans del segle XVI els portuguesos van estimular les lluites internes entre els diferents poders kongo. La capital kongo va passar de més de 40 mil habitants a uns quants milers, mentre que les factories d'exportació d'esclaus creixien demogràficament.

Finalment, diverses regions kongo es van independitzar i el regne va continuar existint famèlicament i sotmès a la ocupació portuguesa (francesa i belga) fins mitjans del segle XX. "Vosaltres no podeu treballar a Portugal", quina pena d'Europa.

Històries africanes

Aquesta és la bandera oficial de Somàlia (Sumaliya, الصومال), un Estat que va assolir la independència l'any 1960 (amb la unió de les colònies britànica i italiana). Ens expliquen els mitjans de comunicacicó que Somàlia viu una guerra civil en la que s'enfronten els diferents estimats "Islamistes radicals" i el govern oficial.

Però Somàlia és molt més que Mogadiscio, la capital de l'Estat oficial i reconegut per la ONU. Somàlia viu actualment dividida en 3 sub-estats: la Somàlia oficial, Puntlandia i Somalilàndia. Al nord del país hi ha una zona que a la pràctica viu com un Estat Independent: Somalilàndia, un Estat que funciona des de fa deu anys però que no té cap reconeixement a nivell internacional. L'any 2001 els somalilandesos (no se si és correcte aquest gentilici) van votar una nova constitució pel país, amb la qual es pretén assolir la independència.

El més curiós és que en aquests 10 anys Somalilàndia ha superat els nivells econòmics de Somàlia gràcies a la estabilitat política i social; i el seu president, Muhammad Ibrahim Ergal, ha impulsat la formació de les institucions d'un Estat oficial a la capital: Hargueisa.

Somalilàndia té els seus propis poders legislatius, executius i judicials, un exèrcit propi, monedapròpia, bandera, matrícules, passaports, etc. La única pega és que la OUA (Organització per a la Unitat Africana, la UE d'Àfrica). Amb tot, a mesura que passen els anys Somalilàndia va rebent més recolzament cap a la independència (Gran Bretanya, antiga metròpoli de Somalilàndia, es mostra favorable a la independència). El motiu pel qual la OUA no accepta aquesta independència és que això provocaria un allau de demandes independentistes a Àfrica, un fet que no ens hauria d'estranyar, donada la superficialitat de les fronteres polítiques dels Estats, unes fronteres que van ser creades pels europeus colonitzadors sense cap criteri cultural africà.

Potser la solució política a Àfrica passa per la creació d'Estats en els quals la gent s'hi identifiqui culturalment i tradicionalment. Molts diuen que el futur d'Àfrica passa pel retorn a la tradició de manera completa, una tradició ja qusi desapareguda a les grans ciutats i que encara sustenta la vida quotidiana de les zones rurals.

L'actual mapa polític africà és totalment extern a la tradició africana. Els coceptes que comporten l'instauració d'un Estat modern són aliens a l'Àfrica negra, i això ha dut a una pèrdua d'identitat de molts africans. La colonització europea va dinamitar les societats africanes i les va amotllar per arribar a ser un trist reflex del que va ser Àfrica, el continent de les grans caravanes de mercaders, el dels imperis de Malí, Ghana o Kongo. Una pena.

COLLEJAS A DOJO

Qui no li fotria una colleja al iaio de l'esquerra?? i ja de pas un parell més al de la dreta, el que sortosament va acabar pels aires